La música et portava a pensar, com podien tractar als indígenes d'aquella manera. Primer tallaven els arbres, desprès cremàvem les terres i finalment els feien fugir.
A mida que anaven arribant els tancaven en els Camps, no eren presoners però no podien marxar, no tenien on anar.
Cada dia feien cua pel menjar, per l'aigua -molt escassa- els seus fills petits morien de gana, de malalties.
Seguien dient que no era una presó, els donaven menjar, aigua, un sostre, algunes medecines i un munt de blancs els deien el que havien de fer, voluntaris que anaven i venien però mai es quedaven.
L'únic luxe del que podien gaudir plenament eren dels seus valls, la seva música. El ritme frenètic de les seves cançons els transportava cap a la seva selva, les seves cases, la cacera, les nits al voltant del foc. Això ningú els hi podria prendre .
Encara que les generacions futures no haguessin conegut la vida que portaven els seus pares i mares, estic segur que si un dia obrien la porta i els deixaven marxar tornarien a les seves terres, només agafarien els seus estris musicals i tot tornaria a ser com abans.
I jo podria tornar a la meva ciutat on ho tinc tot, només em falta la música dels tambors i la fe en el futur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario