Un cop encadallada amb l'entorn, ja puc donar el següent pas. Vestir-me? No, avui no. M'embolico en la roba més preuada, la meva bata japonesa, no és una roba i prou, és feta amb amor i filada amb entusiasme.
El proper pas podria ser essencial per la meva supervivència però seria embrancar-me en un seguit de justificacions filosòfiques que ompliria de lletres el paper que ara mateix tinc entre mans. He d’alimentar el meu cos, no es tracta només d’omplir l'esperit, la carn també te les seves necessitats.
Preparo el te com cada dia, aquest es transforma en alguna cosa més: el te és romàntic, és calent i les gotes de llet tenen la mateixa llum d'aquest matí.
Podria prendre un suc extret d'un fruit del paradís, que és a tocar de la meva mà, el jardí de la meva il·lusió. No és aquesta la situació, obro la nevera, agafo l'ampolla i omplo el got. Tanco la nevera i la torno a obrir, he oblidat agafar un tall de pernil per decorar el pa torrat.
De sobte me n’adono que ha desaparegut tot l'encís del matí, ja la llum ha canviat. De fet no sé si ha estat la llum, jo o els meus pensaments que han fet un tomb girant la pàgina per descobrir que estic repetint el que faig gairebé cada matí.
