Tot cos pesa

La seva existència és efímera, transcorre entre plànols canviants. Un instant i es torna blanc, llavors s’adona de la seva fragilitat. No es pot veure, tocar o sentir. Alguna cosa l’acarona mentre passa per dins seu.
Quina suavitat, a poc a poc la humitat va omplint-me el buit.
Com era jo abans?
Es pregunta mentre baixa, no s’adona i ja és blau? Intenta percebre qualsevol sensació. Llum?
La llum és dalt però pot traspassar el sostre que ha deixat enrere.
Taronja, sóc taronja. En què em converteixo, mentre canvio?
Està canviant, ara ho sospita. Sensacions, llum, colors. Humitat, blau, aigua. Terra, natura, potser aviat el verd l’acompanyarà.
Fins a on arribaré, d’on vinc?
Ara ho sap canvia a poc a poc, i cada recó s’omple: ferro, sodi, calç, iode, zinc, magnesi, fluor, coure, seleni, plom, potassi, sulfur.
Ja sóc una mica més a prop, en poc temps he baixat més d’un plànol.
Una nova sensació li arriba, nota la força que l’envolta. Pot tocar, pot sentir, pot escoltar. Proteïnes, vitamines, aminoàcids, mol·lècules, teixits, epitel·lials. Blanc, blau, verd, taronja, groc, vermell, violeta, anyil. Per fi el pes es va apoderant de l'ésser en què s’ha convertit.
Quanta llum, quant soroll, quantes mans. No sé què em passa.
Ja es aquí, és una nena, té un cos perfecte i sembla que pesa.
Tot cos pesa, sent que diu algú.