Mentre caminava mirava el cel, la llum, el germà Sol i les petjades humides que anaven deixant els seus peus sobre la sorra. Aquella immensitat, el mar, ara tant lluny, feia només unes hores el tenia a tocar dels seus dits.
El somriure li donava a la cara més llum que el mateix sol. Aquell era el primer dia, la darrera nit, de fet no sé si era nit o dia. La nit no ho era, el sol no l’havia deixat des de que va sortir de casa, el dia ja feia setmanes que durava. Allà a l’estiu el sol mai es pon.
Voldria parar un instant i presentar-vos la Sisu, no, millor que ho faci ella mateixa.
Tinc quinze anys i avui sóc feliç, per fi he pogut fer el camí de tornada tota sola. La mare m’espera i el pare ja fa estona que m’acompanya, era a la roca quan ens hem trobat. Ell sempre ha sigut l’home, el que ens dóna de menjar, el que ens vesteix, el fort, el guerrer, el que diu i fa callar, el que mana i decideix. En canvi la mare sempre cuina, neteja i espera... sempre esperant. Esperant al pare, a mi, a que s’escalfi la cuina, a que els fills arribin, sobre tot que el fill sigui fill i no filla.
Els pares no han tingut sort, jo sóc la més gran de les germanes, cinc en total i fins avui no he tingut nom. Això, però, ha canviat: els monstres del mar, els ocellots del cel i els dracs de la terra han posat en mi les seves urpes. El coratge, el foc, la força i els sentiments m’han entrat al cor.
En un dia he pogut vèncer la terra, el cel, el mar. Ja no passarem més gana, la mare no haurà d’esperar, el pare no podrà manar.
Jo, tota sola ho he aconseguit. El gran os m’ha deixat tocar-lo, el lleó marí m’ha portat el peix, la gran àliga m’ha tapat el sol mentre llaurava i la història i les tradicions s’han fet enrere. Ara sóc lliure, d’anar i venir, de fer i desfer. La llarga nit ja no em fa por i si vull tenir fills tant em dóna si són nois o noies.
La bossa que duc a l’esquena és plena de peix, carn, patates, herbes medicinals. He de donar gràcies a la mare natura, si no fos pel llarg dia del llarg estiu que fa que el sol ens acompanyi durant tant de temps. Qui sap si ho hauria aconseguit?
Aquí amunt, dalt de tot de la terra, a tocar del Pol Nord a l’estiu tot és possible, fins i tot trobar l’esperança de què, al final, la llum ens ajudarà a sobreviure per passar el següent hivern.
Ara ja tinc nom, em dic Sisu.
En temps passats les dures condicions a què es va enfrontar el poble en diverses ocasions, van fer als finlandesos durs, resistents i un tant obstinats. El resultat és una actitud i mentalitat anomenada sisu (una combinació de ganyes i tenacitat).
Aquesta curta paraula sisu conté tota la força i poder que en el seu temps ajudava els camperols a conrear la seva terra en condicions precàries, tallant arbres un després de l'altre, aixecant pedres... Sisu també guarda els anys de sofriment dels soldats finlandesos que van ser obligats a lluitar per servir a diferents amos, mentre les dones s'ocupaven tants de les tasques del camp com de la casa.
